PropostesComparteix aquesta pàgina

16 juny 2019

Reivindicant la solidaritat per fer front l’odi i construir un país digne

Reivindicant la solidaritat per fer front l’odi i construir un país digne

Fuente: Saó

«La base sobre la qual avui pot construir-se el benestar individual i col·lectiu és, sense cap dubte, la garantia dels drets humans que a tots ens corresponen i que són atacats, devaluats i expropiats»

«Es podria afirmar que vivim un eticidi, en paraules de John Berger, que ataca especialment aquelles de les nostres prioritats que tenen a veure amb la necessitat humana de compartir, llegar, consolar, condoldre’s i tindre esperança»

«L’estigmatització de col·lectius és ben palesa i els situa en una situació de vulnerabilitat i discriminació que fomenta la violació dels seus drets»

«La participació social solidària i transformadora genera efectes indiscutibles en la millora de les condicions de vida de la gent i, particularment, de les persones més vulnerables o vulnerabilitzades»

Les nostres societats modernes avançades han instaurat un culte suprem i inqüestionable a l’individualisme extrem que es presenta com l’única opció possible per a materialitzar els interessos propis, definits d’acord amb principis egoistes, competitius i denigrants dels lligams que ens uneixen amb la resta de persones. En la jungla neoliberal del «campe qui puga», regida sota la màxima de la necessitat de garantir la pròpia supervivència i el benestar no només despreocupant-se del benestar dels altres sinó, fins i tot, en ocasions, promovent el seu malestar sota una lògica de «suma zero» (si els altres tenen més benestar, nosaltres en tindrem menys), els projectes de felicitat individual es trunquen d’arrel, doncs no és possible un autèntic benestar individual sense un benestar col·lectiu. En aquesta societat individualista, en paraules de Bauman, «no sols estan amenaçades la política i la supervivència de la comunitat», sinó que també ho estan «els nostres vincles personals i la satisfacció, la realització que obtenim d’ells».

La base sobre la qual avui pot construir-se el benestar individual i col·lectiu és, sense cap dubte, la garantia dels drets humans que a tots ens corresponen i que són atacats, devaluats i expropiats a l’empara d’eixa destrucció del sentit de comunitat que afecta el conjunt de les societats més industrialitzades i que s’ha convertit en la millor arma de destrucció de drets. Defensant els drets individualment, es soscava la base sobre la qual aquests estan fonamentats: la igual dignitat de cada ésser humà i la necessitat d’actuar fraternalment els uns amb els altres, com estableix la Declaració Universal de Drets Humans. La lluita col·lectiva és, doncs, l’única estratègia vàlida per a enfortir els drets i no permetre que acaben reduïts a concessions graciables que els governs, les institucions o els/les ciutadans/es reconeixen sols a persones o grups de persones amb determinades característiques.

La justícia i la igualtat estan sent representades avui, de manera creixent, com a projectes caducs i innecessaris i proliferen els discursos i les pràctiques que, desproveïts de qualsevol consideració ètica, permeten, instiguen o promouen la violació de drets dels altres, definits en clau diversa en funció de la seua ètnia, procedència, classe social, gènere, confessió religiosa o ideologia política. Es podria afirmar que vivim un eticidi, en paraules de John Berger, que ataca especialment aquelles de les nostres prioritats «que tenen a veure amb la necessitat humana de compartir, llegar, consolar, condoldre’s i tindre esperança».

L’onada de deshumanització que recorre el món i que està ben present en el nostre context més immediat s’erigeix, així, en el principal perill per al sosteniment de la nostra democràcia plural, la garantia dels drets humans i la construcció de projectes compartits que puguen fer valdre el poder de la ciutadania enfront dels interessos dels poderosos.

Si dirigim la mirada al nostre país, aquestes dinàmiques són també fàcilment identificables. L’estigmatització de col·lectius com ara les persones migrades, les de confessió musulmana, les persones LGTBI, els/les afectats per la pobresa, les dones o les persones amb diversitat funcional, és ben palesa i els situa en una situació de vulnerabilitat i discriminació que fomenta la violació dels seus drets. I, si bé és cert que s’ha avançat molt en el reconeixement d’alguns (no tots) d’aquests col·lectius en els darrers anys, sembla clar que patim un retrocés que està fent, fins i tot, que es considere políticament correcte, de nou, sostindre públicament i obertament discursos masclistes, xenòfobs o LGTBfòbics.

En aquest context d’atomització, deshumanització i polarització social que caracteritza el nostre temps, es torna urgent reivindicar el valor de la solidaritat com a arma per a la construcció de justícia, felicitat i garantia de drets. Una solidaritat que, allunyada de les nocions més paternalistes que l’han reduïda a una expressió voluntària de bondat, es transforme en una eina política per a la construcció d’uns nous paràmetres de relació entre els subjectes a la recerca d’una societat millor i més humana. Una solidaritat que ha de traspassar els interessos individuals o del propi grup i convertir-se en una «solidaritat oberta» que cerca la protecció dels drets de totes les persones, amb independència que aquestes siguen més o menys paregudes a nosaltres i estiguen o no mogudes pels mateixos interessos. Una solidaritat que es construeix sobre la base «del vincle que ens uneix amb aquells que comparteixen la comuna condició d’éssers humans, sense més atributs, els que pertanyen al mateix gènere humà».

Sens dubte, la societat civil organitzada juga un paper clau en la promoció d’eixa solidaritat emancipadora que es construeix com a alternativa a la lògica del consum de productes (i també de persones) i a la lògica de la desigualtat que és inherent al sistema capitalista que ens governa. La participació social solidària i transformadora, en oposició a altres formes de participació que cerquen la permanència i la reproducció de l’ordre establert, genera efectes indiscutibles en la millora de les condicions de vida de la gent i, particularment, de les persones més vulnerables o vulnerabilitzades, permet situar en l’agenda pública problemes socials invisibilitzats i actors i actrius polítics emmudits, i transforma les relacions de poder, cosa que facilita la recuperació de drets i l’activació ciutadana de persones i grups socials desproveïts de capacitat d’influència.

Si ens centrem en la realitat al País Valencià, és més que evident que el treball de les organitzacions de la societat civil, dels moviments socials, de les plataformes ciutadanes, ha estat clau en la conformació del tipus de societat que habitem i de les oportunitats que aquesta ofereix als diferents col·lectius que, generalment com a conseqüència d’una regulació social i política productora de desigualtat i exclusions, es troben en una situació de subordinació i discriminació. Són moltes les experiències que, als darrers anys, s’han desenvolupat en aquest territori i que han permés que problemàtiques oblidades pels poders públics o, fins i tot, produïdes per ells, es traslladaren a l’agenda pública i, amb la col·laboració de ciutadans i ciutadanes, activistes, voluntaris/àries, foren afrontades des de l’acompanyament a les persones afectades, la promoció del seu benestar i la garantia dels seus drets.

Campanyes permanents com ara la Campanya Pobresa Zero o la Campanya pel Tancament dels Centres d’Internament d’Estrangers, i plataformes com ara la Coordinadora Valenciana d’ONGD, la Plataforma del Voluntariat de la Comunitat Valenciana o la Mesa d’Entitats de Solidaritat amb els Immigrants són una mostra d’eixe compromís sòlid, consistent i transformador que, en contra dels vents individualistes, materialistes i egocèntrics, són capaços de dur a terme milers de ciutadans i ciutadanes organitzades en la defensa dels drets humans i el benestar social universal.

Aquestes entitats que lluiten per la justícia i la promoció de drets són les que avui necessitem per fer front a les dinàmiques perverses del sistema capitalista desaforat que condemnen a la misèria, a la desesperació i a la vulnerabilitat grans masses de població. Unes entitats que necessiten un reconeixement i suport polític explícits i decidits davant les dinàmiques de cooptació tan comunes en aquest territori en èpoques no massa llunyanes, quan les associacions eren majoritàriament representades com «empreses de serveis» que assumien les responsabilitats públiques que el govern defugia, o com meres rebedores d’unes subvencions que eren utilitzades per a comprar voluntats, reduir la llibertat d’actuació de les entitats socials i destruir qualsevol indici de dissidència i denúncia de les males pràctiques governamentals.

La societat valenciana solidària i compromesa amb la justícia i els drets, articulada al voltant de determinats moviments socials i organitzacions de la societat civil, està cridada a fer un paper clau en aquests temps d’incertesa en què l’autoritarisme, l’odi i la violència se cenyeixen amb una força que no havíem conegut des de la instauració de l’actual període democràtic.

És urgent treballar per l’enfortiment d’aquest moviment de solidaritat, fomentant la participació real de la ciutadania en la generació d’unes millors condicions de vida per a tothom i enaltint el valor del pluralisme i de la defensa d’allò que ens caracteritza com a éssers humans units per anhels i desigs compartits que, soterrats sota l’aparença magnificada de la diferència, queden cada vegada més lluny de la possibilitat de materialitzar-se.

  Bauman, Z. i Donskis, L. (2015): Ceguera moral. La pérdida de sensibilidad en la modernidad líquida. Barcelona: Paidós; p. 189.

 Berger, J. (2006): «El coro que llevamos en la cabeza», El País (26 d’agost de 2006).

 De Lucas, J. (2015): Mediterráneo: el naufragio de Europa. València: Tirant lo Blanch.

  Rebollo, O. (2011): «Desigualdad, participación y democracia». Seminaris d’Estiu 2011. València: CREC-Diputació de València

juny 2019

LMXJVSD
27 28 29 30 31 II semana del refugio 1 2
Formación interna: Comunicar para transformar. Cómo construir nuevos discursos, usar herramientas innovadoras y medir el impacto. 3 "Cas Blasco, una experiencia de lluita contra la corrupció" 4 PASAR A LA ACCIÓN: Propuestas de Cambio Social - Mesa de debate "Igualdad de Genero y defensa de derechos de las mujeres" 5 a Filmoteca de CCOO PV projecta el documental ‘Encontres d’exili’ 6 VII Cena del Hambre 7 Presentación del proyecto “La sostenibilitat al Plat (fase III): Tejiendo redes alrededor de los comedores escolares sostenibles” 8 9
Presentación del informe Discriminación de origen 10 Proyección y charla del documental "Tigernut, la patria de las mujeres íntegras" 11 Formación interna: Comunicar para transformar. Cómo construir nuevos discursos, usar herramientas innovadoras y medir el impacto. 12 Defensora en perill: Acte informatiu 13 Día mundial de las personas refugiadas 2019: II Marcha a la Serra Grossa 14 Campionat de futbol DMR 15 16
Charla - Coloquio "Mujeres indígenas vs Multinacionales. El caso de Guatemala" 17 Nicaragua y la Crisi de Derechos Humanos en Centroamérica 18 19 Presentació Informe Anual CEAR, La Situación de les persones refugiades a Espanya i Europa 20 Trivial Feminista 21 22 València canvia pel clima 23
24 25 26 Balance Social Básico- carta de presentación de las entidades sociales. Paso a paso y problemas. 27 28 Manifestación del Orgullo 29 Concursos de microrelats i fotografia de València Acull 30
1 2 3 4 5 6 7

CERCADOR D'ACTIVITATS


DATES:

CATEGORIES

ONGD I COL·LABORADORS:

COMO COLABORAR CON EL #CASOBLASCO

LA CVONGD REP EL SEGELL DE “TRANSPARÈNCIA I BON GOVERN”

POLÉTIKA

MANUAL DE ESTILO DE LA CVONGD #ERESPARTEDELACOORDI

MAPA PETERS: EL MÓN EN UNA DIMENSION MÉS REAL

DESCUBRE....EL COMERCIO JUSTO